El dejuni intermitent encara necessita comptar calories?

El dejuni intermitent —menjar dins d'una finestra limitada cada dia, habitualment unes vuit hores, i dejunar la resta— es comercialitza amb freqüència com una manera de perdre pes sense comptar calories. El plantejament suggereix que funciona mitjançant algun mecanisme separat, totalment desconnectat del balanç calòric. La realitat és més específica que això.

L'efecte principal del dejuni intermitent sobre el pes és que restringeix el nombre d'hores disponibles per menjar, cosa que per a molta gent redueix de manera natural la ingesta total de calories simplement perquè hi ha menys temps al dia per consumir menjar. Saltar-se l'esmorzar i menjar només entre el migdia i les 8 del vespre sovint significa un àpat menys de calories, i aquesta reducció —no res de màgic sobre la finestra de dejuni en si— és en gran part el que impulsa la pèrdua de pes que experimenta la majoria de la gent.

Això vol dir que el dejuni intermitent i comptar calories no són en realitat enfocaments que competeixin entre si: el dejuni és una manera d'arribar a un dèficit calòric, i comptar és una manera de mesurar si aquest dèficit realment passa. És completament possible fer dejuni intermitent i tot i així menjar en manteniment o fins i tot en superàvit, menjant prou menjar durant la finestra reduïda com per compensar l'àpat saltat. La finestra de dejuni controla quan es mengen les calories; no en controla automàticament quantes.

Aquí és on el seguiment encara aporta un valor real fins i tot dins d'un enfocament de dejuni intermitent. Algú que dejuna i menja dos àpats grans i densos en calories dins de la seva finestra de vuit hores pot fàcilment igualar o superar el que hauria menjat en tres àpats normals; la finestra d'alimentació reduïda no ho evita tret que es vigili el total real de calories. El dejuni canvia l'horari; no canvia automàticament les matemàtiques.

Hi ha altres beneficis reportats del dejuni intermitent més enllà de la reducció de calories —alguna recerca apunta a possibles efectes sobre la sensibilitat a la insulina i els processos de reparació cel·lular—, però per a l'objectiu específic de perdre pes, el dèficit calòric segueix sent el que fa la feina real. El dejuni és una estratègia legítima entre moltes altres per arribar a aquest dèficit, juntament amb altres com el control moderat de porcions en tres àpats o sis de més petits, cap de les quals és inherentment superior per perdre greix quan les calories estan igualades.

Per a qui troba més fàcil saltar-se l'esmorzar i menjar dins d'una finestra més curta que controlar les porcions de tres àpats separats al llarg del dia, el dejuni intermitent és una estructura completament raonable de fer servir, però funciona millor combinat amb almenys una consciència general del que es menja dins d'aquella finestra, no com un reemplaçament total d'aquesta consciència.

La conclusió pràctica: el dejuni intermitent és una estratègia d'horari, i el seguiment de calories és una estratègia de mesura. Operen en parts diferents del mateix problema i funcionen bé junts en lloc de reemplaçar-se. Qualsevol que faci servir el dejuni específicament per perdre pes obtindrà una imatge més clara de si realment funciona registrant el que passa dins de la finestra d'alimentació, no assumint que la finestra per si sola fa la feina.